Ens hem endinsat en el món Rossell. Primer la Cristina ens va conduir a través de passadissos blancs replets de quadres, xiuxiuejos cal·ligràfics, estances amb aquell silenci i aquell buit estranys que queden quan algú acaba de ser-hi, l’abandó recent, la llum de la tarda repenjada a les parets…
Tot va ser com un lent tràveling, un pla seqüència com els de la memòria o els d’algun somni, en què es van descobrint els espais a cada revolt, fins arribar al nucli, al voltant del qual tot orbita, tot xoca, es fa i es desfà, on vida i mort es confonen, on s’hi pot sentir l’alè del demiürg. I allí el Benet, mig en penombra, esperant la nostra arribada, talment en Kurz a El cor de les tenebres que espera pacient a Marlow en la culminació del seu viatge fins a aquell món prohibit.
De mica en mica l’aire de misteri, aquella sensació que ens tenia el cor encongit, es va anar esvaint. I vam parlar de música, d’art, de poesia i dels poetes, de les seves estades a París i Nova York, i va compartir amb nosaltres una de les seves darreres creacions audiovisuals.
I finalment el retrat, d’una força plàstica impactant, el d’una bèstia mitològica, un nou retrat per aquest projecte que el fa encara més especial i poderós.
Vam marxar desfent el mateix trajecte, però ara sense aquella expectació de l’inici, sinó amb un regust de felicitat i de plenitud, i amb la idea reforçada de que l’art, la poesia i la vida és un tot indissociable que cal comprendre i estimar.
GENERACIÓ (H)ORIGINAL 